Noms i cognoms del primer franquisme a la ciutat

LUIS ALBERT BALLESTEROS (1902-1968)

Arquitecte provincial de la Diputació, va dur a terme les seues obres més representatives durant aquests anys: Colegio de Sordomudos (planejat el 1945 sobre l’antic pavelló d’oncologia i inaugurat a penes dos anys després), Hospital General (projectat el 1945) i Casa de la Misericordia (amb projecte de 1947). A més, en aquesta època va emprendre, també per a la Diputació, la restauració i ampliació del Palau de la Generalitat (amb projecte de 1944), al qual va afegir una segona torrassa i algunes intervencions al Teatre Principal, sobretot al vestíbul de l’edifici, segons un projecte signat en 1945. Albert, que en els anys trenta havia estat una figura capital de l’estilo racionalista a València amb els seus projectes més audaços per a la Diputació, abandona ara –en part– l’aparença moderna. En la postguerra s’adaptà a les modes i exigències de l’arquitectura del moment, però els seus sempre va construir els seus edificis amb disciplina i professionalitat. [D.S.M.] 

ANTONIO ARANDA MATA (1888-1979)

Destacat militar africanista, natural de Leganés. Abans de la Guerra Civil participà en la repressió de la Revolució d’Astúries l’octubre de 1934 i fou l’encarregat de mantenir-hi l’ordre els anys posteriors. El 1936 es rebel·là contra la República espanyola i aconseguí que Oviedo i la conca minera quedaren en mans feixistes. Al capdavant del cos d’exèrcit de Galícia va participar en l’ofensiva de Llevant i va aconseguir arribar fins a la Mediterrània, separant el Principat de la resta de territori republicà. Posteriorment, va participar en l’ocupació del País Valencià i, acabada la guerra, fou nomenat capità general de la III Regió Militar amb seu a València, cosa que el convertia, en la pràctica, en la màxima autoritat del País. S’emparentà amb les classes benestants valencianes, per mitjà del matrimoni amb Àfrica Sala Gavarrón, i va destacar en la defensa dels seus interessos econòmics (per exemple, en el sector de la taronja). [A.G.]

ANTONIO AYMAT JORDÁ (… -1969)

Militar d’origen tarragoní, feu carrera al nord d’Àfrica, on va ser ferit i ascendit. Fou coronel d’infanteria durant la guerra, ocupà càrrecs relacionats amb la repressió, com els de governador militar d’Osca i de Tarragona –ciutat on posà en pràctica tàctiques d’ocupació que posteriorment aplicaria a València. Entrà a la capital del Túria el març de 1939 al capdavant de la Columna de Orden y Policía de Ocupación, encarregada, entre altres, de la detenció de «los elementos rojos peligrosos». Gràcies a les importants atribucions que tenia aquesta columna (en ordre públic, propaganda i ordenació econòmica), fou una de les principals autoritats del moment. Posteriorment, fou també governador militar de Mallorca. [A.G.]

JUAN JOSÉ BARCIA GOYANES (Santiago de Compostel·la, 26 de desembre de 1901-València, 13 de juliol de 2003)

Doctor en Medicina per la Universitat de Santiago de Compostel·la, va obtenir la càtedra d’Anatomia de la Universitat de Salamanca el 1926, i des d’allí es va traslladar a València per a ocupar la càtedra d’Anatomia el 1929. Va ser degà de la Facultat de Medicina de València des de 1945 fins a 1964 i, com a tal, va inaugurar els edificis destinats a la Facultat de Medicina i l’Hospital Clínic. Fou rector de la Universitat de València des de 1965 fins a la seua jubilació el 1971. [M.C.A.]

MANUEL BATLLE VÁZQUEZ (Alcoi, 15 d’octubre de 1905-1977)

Militant de la Quinta Columna de Falange Española i catedràtic de Dret Civil de les universitats de La Laguna i Múrcia, s’incorpora a la de València al setembre de 1937 i, al març de 1939, prengué possessió del Rectorat. Fou rector de la Universitat de Múrcia entre 1944 i 1975. [M.C.A.]

ANTONIO CANO GONZÁLEZ (Los Pedrones, 3 de desembre de 1905-València, 12 d’abril de 1972)

El comissari Antonio Cano González va ser un dels agents de la Brigada Político Social més actius durant la postguerra a València. Començà la seua carrera com a guàrdia civil i el 1931 ingressà a la Policia i va ser destinat a la Brigada Social de Barcelona. Fou distingit amb la Creu Roja militar amb distintiu blanc per la seua actuació a l’octubre de 1934, en què va acudir voluntari a reprimir la revolta a Astúries. Expulsat de la Policia republicana en 1936, va formar part de la Quinta Columna a València al costat del seu germà Miguel, falangista i més tard comissari de Policia. Va ser, durant dècades, segons els nombrosos testimoniatges dels detinguts, el repressor més important de l’antifranquisme a la ciutat. El règim el va recompensar amb nombrosos premis en metàl·lic, felicitacions i medalles al mèrit policial. Vivia al carrer Historiador Diago número 3 i la seua filla, administrativa en la prefectura de la Gran Via, estava casada amb l’inspector de la Brigada Social José Antonio Martín de León. Antonio Cano va morir el 1972, quan era cap superior de Policia de València. [L.M.]

LUIS CASANOVA GINER (Oliva, 1909-1999)

En 1945, la Delegación Nacional de Información y Investigación de la FET y de las JONS, informa sobre la ideologia dretana del personatge, de la seua vinculació a la DRV i la Falange (carnet núm. 33 de València) i de la seua fugida a Sevilla, on es posà a les ordres de Queipo de Llano. Pertany a la coneguda saga dels Casanova (Casanova Llopis, Casanova Bonora, Casanova Esteve, Casanova Giner) que participen en nombroses empreses (Banco de Valencia, IACSA, SOCUSA). Luis Casanova Giner es molt conegut per haver sigut president del VCF entre 1940 i 1959 i haver donat el nom a l’estadi –per iniciativa de Julio de Miguel– el 1969, nom que perdurà fins al 1994. Fou també conseller delegat de la Compañía Industrial Film Espanyol S.A. (CIFESA), productora i distribuïdora de gran èxit en la postguerra. El 1964 tancà l’empresa per la prohibició d’exhibir La dolce vita, per l’exclusivitat de l’estrena de la qual havia invertit molts diners. [J.S.]

JORGE COMÍN VILAR (València, 1890-1956) 

Pediatre. Després de llicenciar-se en Medicina a la Universitat de València, es doctorà a la de Madrid –l’única universitat que atorgava aleshores el títol de doctor– amb una tesi sobre el tractament de les lesions òssies tuberculoses. Entre molts altres càrrecs, fou cap del Servei de Malalties de la Infància de l’Hospital Provincial de València i director de l’Escola de Puericultura. [X.G.F., À.M.V.]

RAFAEL CORT ÁLVAREZ (València, 1881-1965)

Regidor en la Dictadura de Primo de Rivera i militant de la Dreta Regional Valenciana, fou home d’absoluta confiança d’Ignasi Villalonga Villalba. Fou director de l’Escola Industrial i de la Compañía de Tranvías y Ferrocarriles de Valencia (CTFV), a més de president de la Diputació Provincial (1941-1943) i membre de molts consells d’administració, entre d’altres d’Hidroeléctrica Española, Ferrocarril de València a Castelló de la Ribera, Unión Eléctrica Levantina, Valenciana de Autobuses, Sociedad Valenciana de Electricidad i Cooperativa Valenciana de Electricidad. [falta autoria]

JOSÉ CORTS GRAU (Fortaleny, 1905-València, 1995) 

Jurista valencià del qual s’ha destacat la seua mediocritat plúmbia i la seua ideologia dretana i pròxima al feixisme. Va ser becari del Col·legi Major Sant Joan de Ribera (de l’Opus) i, a Friburg, va rebre classes de Martin Heidegger. Especialitzat en Filosofia del Dret, en fou catedràtic des de 1935 a Granada i des de 1941 a València. Fou vicerector de la Universitat de València entre 1947 i 1952 i rector entre 1952 i 1967, a més de procurador a les Corts en aquest darrer període. Des de 1931 participà activament en la revista Acción Española, dirigida per Ramiro de Maeztu, on establí relacions amb José Calvo Sotelo, José María Pemán, Rafael Sanchez Mazas o Ernesto Giménez Caballero. A més de la tesi El pensamiento político de Balmes, és autor de nombrosos llibres i treballs, i la seua ideologia queda ben sintetitzada en Motivos de la España eterna (1943). El 1967 fou destituït com a rector i substituït per José Barcia Goyanes amb motiu de la primera vaga estudiantil massiva organitzada pel Sindicat d’Estudiants. [J.S.]

TOMÁS COSÍAS (….)

[Foto portada de la novel·la El camarada Darío]

Policia de la Brigada Político Social natural de la província de Conca, va arribar a València després de combatre en la División Azul va ser, amb Antonio Cano i José de Oleza, un dels repressors més actius a la ciutat. És autor de l’assaig La lucha contra el maquis en España (Editora Nacional, 1956) i de la novel·la El camarada Darío (Premio Valencia de literatura, de la Diputació, el 1958). La premsa clandestina del PCE l’acusà de ser un dels inventors dels interrogatoris «con el detenido arrodillado sobre garbanzos». A València, visqué al carrer de Jesús, número 50. Va rebre dues medalles al mèrit policial i, entre 1974 i 1976, fou cap superior de Policia a La Corunya. [L.M.]

MARTÍ DOMÍNGUEZ BARBERÁ (Algemesí, 1908-València, 1984) 

Militant des de molt jove de la DRV, hagué de de fugir d’Algemesí a l’inici de la Guerra d’Espanya, al final de la qual ocupà diversos càrrecs de responsabilitat en les àrees de cultura i turisme. Poeta i autor teatral, ben aviat s’integrà en els cercles del Centre de Cultura Valenciana i al juliol de 1940 actuà com a mantenidor de la festa dels Jocs Florals a què assistiren la filla i la dona de Franco. Fou un dels representants més coneguts del regionalisme valencianista tot i mantenir estrets lligams amb el primer franquisme. El 1949, a la mort de Teodor LLorente Falcó, fou nomenat director de Las Provincias, càrrec que ocupà fins al març de 1958, quan fou destituït –com també succeí amb el marquès del Túria, alcalde de la ciutat– arran de la seua famosa conferencia «València, la gran silenciada» en protesta per la tardança de les ajudes promeses amb motiu de la riuada de 1957. [J.S.]

ENRIQUE ESTEVE HERNÁNDEZ («Falangista Esteve») (….)

Figura clau de FET y de las JONS abans de la Guerra Civil, on va arribar a ser conseller nacional i cap provincial en substitució d’Adolfo Rincón de Arellano. Va morir iniciada la contesa i va acabar convertit, juntament amb les germanes Chabás, en un dels «màrtirs» de la Falange valenciana en la postguerra. [J.C.C.]

SARA FERNÁNDEZ GÓMEZ (Zamora, 25 de desembre de 1889-València)

Va estudiar Magisteri. El 1911 va ingressar a l’Escola d’Estudis Superiors de Magisteri i va formar part de la tercera promoció Ciències d’aquesta. El 1915 va prendre possessió a l’Escola Normal d’Ourense, on va treballar com a professora numerària i com a secretària durant deu anys. En 1925 es traslladà a la de Saragossa i en 1927 a la de Zamora, de la qual fou directora. Al maig de 1939 és traslladada a València, on és nomenada directora de la Normal femenina a l’octubre de 1945, càrrec que ocupà fins a la jubilació, el 1960. D’ideologia conservadora, el seu catolicisme purificat marcarà la formació de les mestres valencianes durant la seua etapa directiva. [M.C.A.]

VICENTE GARCÍA LLÁCER (València)

Mestre, va exercir en la secció preparatòria de l’institut-escola de la Institución Libre de Enseñanza a València (1934-1936). Membre de la DRV, es va afiliar a Falange al febrer de 1936 i va ser agent oficial del SIPM franquista durant la guerra. Membre de la Comisión Depuradora D1 del Magisterio de València com a representant de FET y de las JONS i cap del SEM valencià, va ser director de l’Escuela de Orientación y Aprovechamiento fundada en 1940 per a l’estudi de xiquets i xiquetes «superdotados e infradotados» aplicant tècniques objectives. Regent de l’Escuela Graduada Aneja a la Normal masculina des de 1939, ha estat una de les persones més influents en la formació del magisteri valencià. [M.C.A.]

MODESTO GIMÉNEZ DE BENTROSA Y SÁENZ CABALLERO (15 de juny de 1875-València, 14 de setembre de 1948)

Catedràtic de Geografia i Història de l’Institut Lluís Vives de 1903 a 1937 (any en què fou cessat) i director de l’Institut Sant Vicent Ferrer des de 1939 fins que va morir. Va ser governador civil de Pamplona, Burgos i Alacant. Membre de l’Ajuntament i la Diputació de València, de la qual fou president entre 1921 i 1924, així com també de la Comisión Depuradora D2 del Magisterio Primario de València. És autor de nombrosos llibres de text d’història. [M.C.A.]

JAVIER GOERLICH LLEÓ (1886-1972) 

Personalitat destacada de la societat valenciana de l’època, el seu paper com a arquitecte major de l’Ajuntament de València va ser determinant en el període estudiat. Arquitecte prolífic, va dur a terme un nombre molt important d’obres públiques i privades. Entre les primeres destaquen el Mercat d’Abastos, el projecte del qual és anterior al període estudiat (1935-1936), i la construcció del Monumento a los Caídos (amb projecte de 1943), a més d’un nombre significatiu de grups d’habitatges socials realitzats principalment per a l’Ajuntament. Va ser responsable, a més, de les reformes urbanes realitzades en l’època; com ara la construcció de l’avinguda de l’Oest, iniciada a partir de 1940, que fou especialment determinant. Com a arquitecte privat, tingué una activitat molt intensa i és autor de nombrosos edificis, alguns de molt importants. En aquest sentit, finalitzà durant aquest període les obres del Banco de Valencia, inaugurat el 1942, l’autoria del qual comparteix amb Almenar, Davó i Traver. [D.S.M.]

JUAN ANTONIO GÓMEZ TRÉNOR (1897-1983)

Representant de l’aristocràtica nissaga dels Trénor per dues vies –fill de María de las Mercedes Trénor i Palavicino i casat amb Elvira Trénor i Moróder, comtessa de Trénor–, encara que s’havia llicenciat en Dret, preferí dedicar-se a la defensa dels negocis familiars (eren grans terratinents) i a la pràctica esportiva. Quan es va produir la rebel·lió militar es trobava a l’Estat francés, on s’encarregà de recollir recursos econòmics per als feixistes. També viatjà a Roma per aconseguir avions i material de guerra. Des de 1938 fou pilot de l’aviació rebel. Com a gran terratinent, fou vocal en la Comissió d’Incorporació Industrial i Mercantil núm. 3, i després de la guerra en la Junta d’Obres del Port. També fou delegat d’Excombatientes de FET y de las JONS, tinent d’alcalde de València de la segona comissió gestora franquista i directiu de la Federació Sindical d’Agricultors Arrossers (estructura que s’enquadraria en la CNS, i que acabaria presidint) i de la Cambra Oficial Agrícola. L’abril de 1943 rellevà el baró de Càrcer com a alcalde de València. Amb la misèria i l’estraperlo a l’ordre del dia, el seu mandat fou continuista, per bé que l’escassetat de recursos decantà el protagonisme més cap a la pompa i el folklore que no pas cap als projectes urbanístics: les Falles reberen especial atenció i foren assimilades definitivament pel règim. També fou procurador a les Corts, primer com a representant de l’Administració local i després, fins al 1958, com a representat dels grans agricultors. Hagué de deixar l’alcaldia per motius de salut el 1947, però continua vinculat a la patronal arrossera. [A.G.]

RAMÓN GORDILLO CARRANZA (Salamanca, 1893-València, 1968)

Estudià primerament a València i després a Bèlgica, on es graduà com a enginyer. Al maig de 1941 fou nomenat cap del Servicio Provincial de Artesanía i el 1942 president de la Fira Mostrari Internacional, que no s’havia celebrat des de 1936, càrrec que va mantenir molts anys. Així mateix, en la postguerra va presidir la Cámara de Comercio, Industria y Navegación de Valencia i la Unión de Ferias Internacionales. [J.S.]

JOSÉ MARÍA HARO SALVADOR (Xest, 24 de abril de 1904-València, 6 de agost de 1965)

Mestre i llicenciat en Dret per la Universitat de València, va ser membre de l’Associació Catòlica de Propagandistes i des de 1926, d’Acció Catòlica, on fou president de la secció d’homes entre 1942 i 1954. Va exercir diversos càrrecs en la Magistratura del Treball i va col·laborar estretament amb l’arquebisbe Olaechea. Fou president de la Junta Provincial de Primera Enseñanza (1939-1943) i va participar en la creació de l’Asociación Católica de Maestros de València (1947). És una de les persones amb més influència en el magisteri valencià des d’una perspectiva catòlica. [falta autoria]

VICENTE IBORRA GIL (València, 18981964)

Empresari i polític, començà la seua activitat empresarial amb l’exportació de creïlla i en la immediata postguerra inicià una important expansió empresarial: COFRUNA, TRAFUME, Docks, FESA, Banco de Valencia, Banco Central, Mutua Levantina de Seguros. Amb una forta projecció social, fou president de l’Ateneo Mercantil i el 1959 va succeir a Luis Casanova com a president del Valencia C. F. [J.S.]

VALERIANO JIMÉNEZ DE LAIGLESIA (….)

Un dels promotors més importants del període, aquest enginyer va desenvolupar una intensa activitat professional, principalment en l’àmbit públic, però també en el privat. Sota la denominació de l’empresa Valeriano Jiménez de Laiglesia, fundada el 1940, o bé de la posterior Compañía Levantina de Edificación y Obras Públicas S.A. (CLEOP), a partir de 1946 va dur a terme les obres de l’Hospital d’infecciosos, el Mercat d’Abastos, l’Hospital Provincial, el Col·legi de Sordmuts, el Monumento a los Caídos, la urbanització dels terrenys circumdants de la plaça de bous i els treballs de millora i reconstrucció realitzats a l’Ajuntament de València, a més de ser adjudicatari de les obres del Pla General d’Instrucció Pública (paralitzat durant la Guerra Civil) i constructor dels posteriors grups escolars de la Torre, Teodor Llorente, etc. Com a promotor d’habitatge residencial, destaca la construcció de l’edifici Jiménez de Laiglesia, situat a la plaça d’Amèrica 3, i carrers Cirilo Amorós, 92, i Serrano Morales,13, que va ser projectat per Javier Goerlich, amb qui treballava habitualment. [D.S.M.]

RAMÓN LAPORTA (Garcihernández, Salamanca, 1899-Madrid, 1965) 

Constitueix una de les figures polítiques del règim més importants dels anys quaranta i cinquanta. Va ser «camisa vieja» de Falange a Salamanca, i va acabar sent cap provincial d’aquesta entitat a la mateixa ciutat. Després de la contesa va ocupar el càrrec de governador civil d’Albacete, fins que fou nomenat governador de València el 1943, càrrec que va ocupar fins 1950, i del qual va ser substituït per Diego Salas Pombo. De tendència fortament falangista, la seua tasca política va arraconar els homes provinents d’altres forces polítiques, com ara de la Dreta Regional Valenciana. Al final de 1949, aplicant l’anomenada «Ley de vagos y maleantes», va escometre una campanya pública contra els captaires i la població indigent de la capital. Després del seu cessament com a governador, va acabar ampliant la nòmina de procuradors en les Corts franquistes i va ser membre del Consell Nacional de FET y de las JONS fins que va morir. [J.C.C.]

RICARDO LLOPIS LLORENTE (Onda, 1906-València, 1963)

Tisiòleg. Llicenciat en Medicina per la Universitat de València el 1930, es va doctorar a Madrid l’any següent amb una tesi sobre el tractament de la intoxicació per estricnina. Entre 1934 i 1963 va ser director del Dispensario Antituberculoso de l’Instituto Provincial de Higiene, dependent del Patronato Nacional de la Lucha Antituberculosa. Ingressà l’any 1955 a la Real Academia de Medicina de Valencia, on pronuncià per a l’ocasió un discurs titulat «Matrimonio y tuberculosis». [X.G.F., À.M.V.]

JOAQUÍN MALDONADO ALMENAR (1907-2009)

Advocat i corredor de comerç, militant de la DRV, abans del 18 de juliol va ser cap dels grups d’acció del districte de la Universitat que es van crear en connexió amb la Junta Militar colpista, i també delegat per a la recaptació. Al juliol de 1936 era enllaç directe amb els militars disposats a rebel·lar-se contra la República, que es van reunir en el seu domicili. Va ser detingut i va passar tres mesos a la presó, però a l’agost de 1937 va fugir a la zona franquista. Col·laborà en el SIPM a les ordres del coronel Ungría a l’estranger i en territori rebel, i després fou tinent provisional auxiliar d’E. M. en la Divisió 58 i en la Secció SIPM de l’Ejército de Levante. En l’ocupació de València, va ser secretari polític del governador civil fins a finals de 1939, quan va dimitir. El 1940 fou nomenat secretari del Colegio de Corredores de Comercio i de 1946 a 1957 en fou síndic-president. De 1955 a 1963 també va ser president de l’Ateneo Mercantil. [A.G.R.]

JOAQUÍN MANGLANO Y CUCALÓ DE MONTULL (1892-1985)

Nascut a València, era el fill major d’una important família aristocràtica. Estudià Dret i Filosofia i Lletres, però es dedicà des de ben jove a la política i els negocis familiars (heretà, entre altres, grans fiques de tarongers a la Plana). Vinculat als sindicats catòlics i a diversos partits de dretes, el 1919 obtingué l’acta de diputat pel districte d’Albocàsser. Durant la Dictadura de Primo de Rivera fou regidor de l’Ajuntament de València i, en proclamar-se la República espanyola, es va erigir en líder del carlisme valencià. Durant la Guerra Civil col·laborà activament amb els feixistes com a representant carlista i ocupà càrrecs dins del partit únic després de la unificació, tot i que amb constants enfrontaments amb els falangistes. Acompanyà les tropes franquistes en l’avanç per terres valencianes i, quan es va ocupar València, en fou nomenat alcalde, càrrec que conservà fins el 1943. Després passà a un segon pla polític, però conservà un gran protagonisme en la defensa dels interessos econòmics de l’oligarquia valenciana i sempre amb el favor del Generalísimo, que el 1950 li concedí el títol de Grande de España. [A.G.]

JOSÉ MANGLANO SELVA (València, 1909-1961)

De família aristocràtica i emparentat amb el baró de Càrcer, era casat amb Maria Lluïsa Mas i Ferrero. Fou militar de carrera, però no renuncià a l’activisme polític: provinent de Renovación Espanyola, el 1935 s’afilià a Falange i actuà com a enllaç entre el grupuscle feixista i l’Exèrcit. En esclatar la guerra es trobava en zona republicana, però aconseguí creuar el front per incorporar-se a la 5a divisió d’Aragó. Fou ascendit a comandant i agregat al cos d’exèrcit de Castellà, amb el qual participà en l’ocupació de Barcelona. El 1941 passà a la policia armada. Durant la postguerra, va prestar serveis com a ajudant a la Regional de Milicias de FET y de las JONS, fou també cap de milícies del SEU i secretari local de FET y de las JONS. Pel setembre de 1947 fou nomenat alcalde de València, per la qual cosa també esdevingué procurador a les Corts. Sota el seu mandat s’executaren importants projectes especulatius, com els enderrocaments de l’antiga Ciutadella o de l’església de Sant Bartomeu. La seua fórmula per combatre la misèria i el malestar de l’època fou l’exaltació religiosa, inclosa la festiva. [A.G.]

FAUSTO MARTÍNEZ CASTILLEJO (Conca, ?-València, 1 de febrer de 1951)

Va estudiar Magisteri i va ingressar a l’Escola d’Estudis Superiors de Magisteri. Va exercir càtedres en les escoles normals de Lleó, Ourense i Zamora. El 1939 fou traslladat a la Normal de València, on va ser professor numerari i director de la unificada fins al 1945 i de la masculina fins al 1951. Membre de FET y de las JONS i cap provincial del SEM, va ser diputat provincial, regidor de l’Ajuntament de València i tinent d’alcalde en 1947. Va ser president de la Comisión Depuradora D2 del Magisterio Primario. [M.C.A.]

JULIO DE MIGUEL MARTÍNEZ DE BUJANDA (Madrid, 1914-València, 2002)

Regidor de l’Ajuntament de València (1939-1943 i 1951-1955) i home d’absoluta fidelitat al règim franquista, es casà amb Aurora Aynat Díaz, directora provincial de la Sección Femenina. Començà exercint d’advocat en el sector agrícola però prompte esdevingué una figura clau en l’exportació de cítrics (Agruna, Cofruna, Unión Territorial de Cooperativas, Sindicato de Frutas y Hortalizas) i, posteriorment, el 1972, del Comité de Gestión para la Exportación de Cítricos. [falta autoria]

LUIS MOLERO MASSA (1907-1966) 

Llicenciat en Dret, carrera que va exercir a València, va ser, a més, un conegut autor de teatre durant la postguerra. Entre la seua producció escènica podem destacar Una mujer del siglo xx, Ella, él y un pobre hombre i Palace Hotel. És autor d’algunes novel·les, entre les quals Barrio de Salamanca i El amor lleva gafas de sol. També va escriure La horda en el «Levante feliz»: visto y vivido en la revolución roja (un relato verdad de cuanto ocurrió́ en la Valencia roja desde el 19 de julio de 1936 al 29 de marzo de 1939), publicat per FET y de las JONS el 1939 i que constitueix una visió dels revoltats de la Guerra Civil a la ciutat, especialment de la victòria franquista. [falta autoria]

FRANCISCO MOROTE GREUS (València, 21 de febrer de 1870-17 de novembre de 1941)

Llicenciat i doctor en Ciències Fisicoquímiques, auxiliar de la Facultat de Ciències a Saragossa, el 1897 pren possessió de la càtedra d’Agricultura a l’Institut de Granada, fins al 1905, quan es trasllada a València, on es quedà treballant a l’Institut LLuÍs Vives fins que es va jubilar. Va ser director del centre des de 1915 fins a 1937, quan fou declarat cessant. Rehabilitat el 1939, va tornar a ser-ne director fins al 1941. Membre de la directiva de Lo Rat Penat, regidor de l’Ajuntament de València (1924-1927), director honorari del Centre de Cultura Valenciana, va ser president de la Comisión Depuradora D1 del Magisterio Primario i membre de la Comisión Depuradora C del Profesorado de Secundaria, totes dues de València. [M.C.A.]

JOSÉ DE OLEZA ZAFORTEZA (Palma, 1 d’abril de 1920-València, 8 de març de 2017)

[Foto arxiu familiar]

Descendent d’una família de la noblesa mallorquina, Oleza es va enrolar en el bàndol franquista durant la Guerra Civil i va ser destinat al Regimiento Mixto de Caballería núm. 13 fins al 1942, data en la qual ingressa en la Brigada Político Social. Va rebre dues medalles al mèrit policial i entre 1974 i 1976 va ser cap superior de Policia a València i, breument, a Sevilla. Al novembre de 1976 va ser nomenat comissari general d’investigació pel ministre de Governació, Rodolfo Martín Villa. El seu nebot, el catedràtic emèrit Joan Oleza, va formar part del PCE en la clandestinitat. [L.M.]

JOSÉ OMBUENA ANTIÑOLO (València, 1915-1992)

Periodista i escriptor. Llicenciat en Dret, inicià la carrera de periodista en el diari Las Provincias al principi de la dècada dels trenta. Durant la guerra, conegudes les seues tendències reaccionàries, estigué uns dies tancat a la txeca de Santa Úrsula, però després fou alliberat. Quan les tropes feixistes van ocupar la ciutat, col·laborà en el periòdic de propaganda militar Avance –s’estrenà en el primer número amb un poema en homenatge a José Antonio. Posteriorment, treballà per a diversos mitjans del Movimiento, fins que, el 1951, tornà a la redacció de Las Provincias. Després de la riuada i amb la necessitat de tancar files amb el règim, assumí la direcció del periòdic, del qual també n’esdevingué propietari. Sota la seua direcció, Las Provincias refermà la submissió als poders centrals i, amb el temps, es convertí en l’altaveu i promotor del blaverisme i el búnquer barraqueta. [A.G.]

LUIS ORGAZ (Vitòria-Gasteiz, 1881-Madrid, 1946)

Destacat africanista. Fou desterrat a Canàries per participar en l’alçament de Sanjurjo, i allà s’implicà en els preparatius del colp d’estat. Després del 18 de juliol, fou membre de la Junta de Defensa Nacional, des d’on defensà la candidatura de Franco al Mando Único. El 1937 fou nomenat conseller nacional de FET y de las JONS i, poc abans d’acabar la guerra, cap de l’Ejército de Levante. Fou el màxim responsable de l’ocupació militar de València i, sota la seua protecció, molts tradicionalistes ocuparen importants càrrecs en la nova administració. Era coneguda també la seua enemistat amb els sectors falangistes. En acabar la guerra, des del juliol de 1939, exercí durant dos anys de capità general de la IV Región (Principat de Catalunya) on signà nombroses penes de mort. Posteriorment fou enviat de nou al Marroc com a alt comissari (1941-1945). Va faltar el 1946 essent cap de l’Estat Major. [A.G.]

EUSTAQUIO PARDO ZURILLA (…)

Natural de Conca, va ser nomenat cap superior de Policia de València el 2 de desembre de 1944. Considerava que «el comunismo soviético tuvo siempre a España como uno de los más golosos objetivos». La repressió policial de la postguerra a València va quedar sota la seues ordres i el 1952 li fou concedida la medalla al mèrit policial per desarticular «muy repetidas veces el Comité Regional y las grandes organizaciones comunistas» de la ciutat. [L.M.]

FRANCISCO JAVIER PLANAS DE TOVAR (1883-1961)

Nascut a Puerto Príncipe (probablement l’actual Camagüey cubana) va fer carrera militar, amb els corresponents serveis a les colònies africanes, on ja destacà en tasques repressives i entrà en contacte amb alguns dels alts comandaments militars que posteriorment liderarien el colp d’estat. Quan es produí la rebel·lió es trobava a Toledo, però no dins de l’alcàsser. Una vegada incorporat a l’exèrcit feixista, s’especialitzà en tasques repressives a la rereguarda, on deixà nombrosos testimonis de la seua crueltat. Fou nomenat governador civil de València el 2 de març de 1939 i en prengué possessió el 31 de març. De manera prou excepcional per la durada, ocupà el càrrec fins al 14 d’abril de 1943. La repressió i l’enfrontament amb les jerarquies de la Falange marcaren el seu mandat. Posteriorment, es traslladà a Madrid per treballar a la Presidència del Govern espanyol com a delegat nacional dels Servicios Documentales, l’organisme que gestionava l’anomenat Archivo de Salamanca, és a dir, el fitxer polític i policial més important del règim. [A.G.]

EMILIA RANZ AULÉS (Logroño, 17 d’agost de 1875- ?)

Mestra i professora de Normal, va exercir en la Normal Femenina de Guipúscoa (1901) i de València (1902), on va exercir el càrrec de directora des de 1909 fins a l’abril de 1931, quan va presentar la dimissió. Durant aquest període va tenir lloc la separació de Carmen García de Castro de la seua càtedra de la Normal mitjançant expedient disciplinari incoat per la Universitat de València, en ser acusada de la difusió d’idees perilloses. Jubilada forçosa el 1937, fou rehabilitada el 1939 i directora de la Normal de manera provisional. Va ser secretària de la Comisión Depuradora C del Profesorado de Secundaria de València. [M.C.A.]

ADOLFO RINCÓN DE ARELLANO GARCÍA (1910-València, 2006)

Fill de metge republicà, des de la joventut va militar en grups amb ideologia contrària al Govern constituït després de 1931, i així, després del seu pas per grups monàrquics, va militar en les Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista. Va recolzar el cop militar conegut com «la Sanjurjada» el 1932 i finalment va jugar un paper fonamental en la creació de la Falange valenciana el 1934. Amb l’esclat del conflicte armat, al juliol de 1936, va assaltar l’ambaixada espanyola de Roma, al Quirinal, i el vaixell Ebro, protagonitzant, des de la distància, l’exaltació i un suport decidit a la revolta militar. A partir d’ací va tornar a la península i es va incorporar a files, participà en diverses accions de la milícia de Falange, primer en el front d’Andalusia i després a Terol i Albarrasí. Fou cap provincial de Falange després de 1939, càrrec que ocupà fins el 1943, data en què va ser designat president de la Diputació de València. Posteriorment va ser nomenat per a altres càrrecs dins de la dictadura, com per exemple alcalde de València de 1958 a 1969 i conseller nacional del Movimiento a proposta directa de Franco des de 1972 fins a la fi de la institució. [J.C.C.]

FERNANDO RODRÍGUEZ-FORNOS GONZÁLEZ (Salamanca, 31 d’agost de 1883-València, 8 de novembre de 1951). 

Doctor en Medicina per la Universitat Central de Madrid, va exercir de catedràtic de Patologia Mèdica en la Facultat de Medicina de València (1911), de la qual va ser degà el 1931, any en què també fou nomenat Fill Predilecte de la ciutat de València. Va ser rector de la Universitat de València entre 1934 i 1936, després va exercir com a catedràtic a la Universitat de Salamanca i tornà a la de València el 1939, on va ser rector entre 1941 i 1951. Va ser també procurador a les Corts. [M.C.A.]

MARIANA RUIZ VALLECILLO (Ronda, 1892-València, ?)

Mestra de professió, va estudiar a l’Escuela de Estudios Superiores de Magisterio. Fou professora de «Labores» a l’Escuela Normal de Jaén (1917-1920), directora de l’Academia Teresiana de Madrid (1918-1920), residència femenina creada pel pare Poveda, i inspectora d’ensenyament primari a Àvila (1920-1927) i València (1928, destituïda el 1937). Es va incorporar a Inspecció el 1939, i el 1953 fou nomenada inspectora en cap fins que es va jubilar. També va ser secretària de la Comisión Depuradora D1 del Magisterio Primario de València. [M.C.A.]

JOSÉ SERRATOSA NADAL (València, 1893-1983)

Fundador de la Cía. Valenciana de Cementos Portland en 1917, junt amb el seu germà Alfredo. Els dos es casaren amb les dues germanes Ridaura, filles de Rafael Ridaura Soria (Docks) començant així la història d’una saga (Serratosa Ridaura, Serratosa Lujan, Serratosa Caturla…). José Serratosa Nadal feu donatius a la FET y de las JONS i passà a la zona nacional utilitzant l’ambaixada de Mèxic. Finalitzada la guerra, continuà l’expansió dels seus negocis (Docks, SAICA, SOGEA, Porlan Ibérica…). Després de la venda de l’empresa a CEMEX el 1992, es creà el holding inversor Nefinsa que, l’any 2005, assolia una xifra de negocis de 1.663 milions d’euros i tenia més de 7.000 treballadors. El 2007 es va produir una escissió familiar i es va crear el grup Zriser. [J.C.C.]

DIEGO SEVILLA ANDRÉS (….)

Secretari de Magistratura del Trabajo, va ser membre de la Federación Regional de Estudiantes Católicos quan estudiava Dret i després de la Derecha Regional Valenciana. Va guanyar per concurs la plaça de secretari de jurats mixtos el 1935. Apoderat i president de taula en les eleccions de febrer de 1936, el 19 de juliol era cap d’un dels grups armats colpistes de València. Va fugir a Barcelona i des d’allí, al gener de 1937, via França, va passar a la «zona nacional» per Irun. Es va afiliar a FET y de las JONS al març i va ser restituït com a funcionari a l’agost. Fou militar voluntari en el front des de gener de 1938 fins al final de la guerra amb el grau de cap de sapadors i propagandista. Arribaria a ser catedràtic de Dret Polític. El seu germà Andrés Sevilla va tenir una trajectòria ultra encara més radical: de tradicionalista el 1933 a falangista el 1934, excaptiu, excombatent de l’exèrcit rebel i voluntari de la División Azul. [A.G.R.]

VICENTE TRAVER TOMÁS (1888-1966) 

Destacà en aquests anys per ser l’arquitecte diocesà que va dur a terme els projectes més importants de l’Església pel que fa a construccions. En finalitzar la guerra va dirigir els treballs per a recuperar el culte a la Catedral i reconstruir el Palau Arquebisbal; el 1944 va projectar, i després va construir, el Seminari Metropolità de Montcada, és a dir, va dotar l’Església dels seus espais més representatius i de poder. A més, durant aquests anys, encara es pensa com a possible la construcció d’una gran basílica dedicada a la Mare de Déu, el projecte de la qual va signar en 1930. [D.S.M.]

VICENTE VALLS GADEA (1895-1974) 

Va ser, durant aquest període, l’arquitecte municipal responsable de les construccions sanitàries i escolars. Entre les primeres, va dur a terme l’Hospital Municipal para Infecciosos, que després seria l’Hospital del Cid, i fou també responsable de les «Gotas de Leche» i els dispensaris d’higiene infantil promoguts per l’Ajuntament, entre els quals hi havia el del districte de la Devesa i el del Botànic –projectes que signà el 1944. Quant als grups escolars, va dissenyar alguns centres de promoció municipal dins del programa de construccions d’Instrucció Pública: el grup escolar Padre Manjón al barri de la Torre, projecte de 1944; el grup escolar Teodoro Llorente, amb projecte de 1945 i ampliació de 1948, i el grup escolar Salvador Tuset a Benicalap, amb plànols signats el 1947. Així mateix, va construir per a l’Ajuntament les estacions sanitàries, situades als afores de la ciutat, que servien per a inspeccionar les mercaderies que entraven a València. Valls Gadea va ser autor també de la casa natalícia de Sant Vicent Ferrer utilitzant el revival gòtic per a compondre el disseny d’aquest edifici singular, amb projectes de 1940 i 1944. [D.S.M.]

CLAUDIO VÁZQUEZ MARTÍNEZ (Morata de Tajuña, 9 de desembre de 1881-?)

Mestre de professió, va estudiar en la segona promoció de Lletres de l’Escola d’Estudis Superiors de Magisteri. Llicenciat també en Filosofia i Lletres i Dret, fou professor numerari a les escoles normals d’Oviedo, Sevilla, Barcelona i València (1922). Va exercir de professor de l’Institut Lluís Vives de València, i va ser separat de la docència per ordre ministerial del 19 de setembre de 1936. Fou membre de la DRV des de la fundació, de la Congregación Mariana del Magisterio i del SIPM de l’Ejército del Norte i del grup d’espionatge Pepe Luis. Reintegrat el 1939 a la Normal, informa desfavorablement sobre l’actuació de professorat i alumnat de l’Institut i la Normal a l’efecte de depuració franquista. Es va jubilar el 1952. [M.C.A.]

JAVIER VIDAL JORDANA (Saragossa, 1897-València, 1959) 

Epidemiòleg. Estudià Medicina a la Universitat de Saragossa i es doctorà a la de Madrid l’any 1923 amb una tesi sobre el líquid cefaloraquidi. Durant quatre anys, entre 1924 i 1928, va ser encarregat dels serveis sanitaris de Las Hurdes, des d’on va passar a Castelló de la Plana. Treballà com a epidemiòleg a l’Institut Provincial d’Higiene de València des de 1932 i fou nomenat subinspector de Sanitat el març de 1936. L’any 1946 ingressà a la Real Academia de Medicina de Valencia amb un discurs sobre l’epidèmia de tifus exantemàtic que afectà la ciutat entre 1941 i 1943. El 1951 era cap provincial del Seguro Obligatorio de Enfermedad (SOE), càrrec que ocupà fins que va morir. [X.G.F., À.M.V.]

LOLA VILAR GALLEGO (Castelló de la Plana, 1900-València, 1992)

Tisiòloga infantil. Estudià Medicina a la Universitat de València i s’especialitzà en pediatria a Madrid i París. Ocupava la plaça de pediatria del Dispensario Central Antituberculoso (Av. del Port), que depenia del Patronato Nacional de la Lucha Antituberculosa. Quan esclatà la Guerra Civil, es trobava a Alemanya amb el seu marit visitant diversos establiments antituberculosos. L’any 1943 tingué un fill, Ricardo Roger Vilar, que seguiria els seus passos i s’especialitzaria també en pediatria. La fama de Lola Vilar li va permetre gaudir d’una excel·lent consulta privada a València. Va ser presidenta de l’Asociación Española de Mujeres Médicos i membre actiu de la Medical Women’s International Association. [X.G.F., À.M.V.]

IGNACIO VILLALONGA VILLALBA (València, 1895-Benicàssim, 1973) 

Polític i financer de gran importància. Fou un dels fundadors d’Unió Valencianista Regional i redactor de la Declaració Valencianista de 1918. President de la Cambra de Comerç de València de 1928 a 1930, promotor de la creació del Centre d’Estudis Econòmics Valencians el 1929 i un dels signants de les Normes de Castelló de 1932. Durant la república es feu militant de la Dreta Regional Valenciana i en la guerra passà al bàndol franquista. En la postguerra fou una peça clau del Banco de Valencia i del Banco Central, i la seua influència en la vida política i empresarial valenciana fou enorme. [J.S.]

GUZMÁN ZAMORANO RUIZ (…)

Estudiant de Dret i falangista, va ser cap de districte universitari del SEU des de la creació del sindicat a València a partir de 1940. Posteriorment va exercir d’advocat a la ciutat, va ser president de la Federación Valenciana de Fútbol i continuà exercint càrrecs de responsabilitat política que li van valer, el 1957, el reconeixement de la Orden Imperial del Yugo y las Flechas. En la Transició va militar en Alianza Nacional 18 de Julio, partit en el qual arribà a encapçalar la llista al Senat en les eleccions de 1977. [J.C.C.]

JOSÉ M.ª de ZUMALACÁRREGUI PRAT (Lucena, 11 de juliol de 1879-Madrid, 3 d’abril de 1956)

Doctor en Dret per la Universitat de Salamanca i de Filosofia per la Universitat Central de Madrid, va arribar a ser catedràtic de Dret a les universitats de Santiago de Compostel·la i de València, de la qual fou rector el curs 1930-31 i va ser destituït quan es proclamà la Segona República. Durant la guerra va exercir com a catedràtic a la Universitat de Valladolid i el 1939 retornà a València, on tornaria a ser rector de la Universitat fins al 1941. Va ser president de la Diputació de València i procurador a les Corts franquistes. [M.C.A.]